El crim del Prat (4/4)

L'INDULT

Mentre el Prat de Llobregat recobrava la normalitat després dels tristos succesos esdevinguts, el condemnat, Joan Rivera Campaña, veia passar les hores, entre l'horror i l'esperança, a l'espera d'un indult que mai arribava. Pres a la presó de Sant Feliu, un edifici medieval on els presos s'amuntegaven en condicions inhumanes, la seva vida es debatia a l'espera d'una notificació oficial: la de ajusticiament per garrot, o la d'indult de a pena capital. Per sort per a ell, l'opinió pública estava cada vegada més en contra d'aquest tipus de cerimònies "alliçonadores".

El gener de 1916, el ministre de Gràcia i Justícia, senyor Antonio Barroso Castillo, va presentar davant el Consell de Ministres diversos expedients d'indult de la pena de mort, amb motiu de la propera onomàstica del rei, per a ser aprovats. Entre aquests expedients hi figuraven els concernents al reu: Benjamí Gómez Rodero, de l'Audiència d'Ourense; Félix López Galiano, Vicente López Narro i Paulino Romero Sanz, de la de Guadalajara; Manuel Martínez Gracia, de la d'Almeria i Ramón Esteban, Manuel Torrembó i Joan Rivera Campaña, de la de Barcelona.

El diumenge 23 de gener de 1916, el rei Alfons XIII de Borbó, conegut com l'Africà, va signar els indults aprovats en l'últim Consell de Ministres, entre els quals hi havia el de Joan Rivera. Després de gairebé dos anys de captiveri, el reu podia per fi respirar tranquil, sense haver de suportar la tensió que suposava que qualsevol matí podien traslladar-lo al patíbul per escanyar-lo fins a morir. I el pànic a patir una mort dolorosa !

L'indult reial suposava la commutació de la pena de mort, per la de cadena perpètua. Joan Rivera Campaña, d'uns trenta-set anys d'edat, tornava a tenir tota la vida per davant, tota una vida de desesperança i penediment, una vida?...

Jaume Codina i Vilà, l'insigne historiador del Baix Llobregat, escrivia: "Aquesta terra és la nostra i aquella gent nostra gent. Moltes vegades he comparat -salvant les degudes proporcions- la penetració i petita conquesta del nostre Delta, amb la de l'Oest americà: una terra prometedora, nova, plena de perills, amb diversitat de colonitzadors, rivalitat d'agricultors i ramaders, un poble jove... I la violència, fatalment com a seqüela inexorable. Una violència a flor de pell, instantània, brutal" (7)

La violència es pagava amb violència, i en aquesta tràgica història no hi ha un guanyador, només perdedors.

NOTES:

(7) Delta del Llobregat. La gent del fang. Del Prat: 965-1965. Jaume Codina i Vilà. Editorial Montblanc. Pàg. 25

REFERÈNCIES:

• Mundo Gráfico. 6 de mayo de 1914, Pág. 25
• La Vanguardia. Divendres 1 de maig de 1914. Pàgs. 4-5
• La Vanguardia. Dijous, 25 de febrer de 1915. Pàgs. 7-8
• La Vanguardia. Divendres, 26 de febrer de 1915. Pàgs. 6-7
• La Vanguardia. Diumenge, 23 de gener de 1916. Pàg. 11
• La Vanguardia. Dilluns, 24 de gener de 1916. Pàg. 6
• ABC. Dilluns, 24 de gener de 1916. Pàg. 12
• La Vanguardia. Dijous, 14 de maig de 1914, Pàg. 5
• Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965. Jaume Codina i Vilà. Editorial Montblanc. 

El crim del Prat (3/4)

EL JUDICI

La causa per l'anomenat "Crim del Prat" es va celebrar els dies 24 i 25 de febrer de 1915 a la secció primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, situada al Palau de Justícia. L'interés que va despertar era tan gran que la cua de curiosos arribava fins al carrer, impedint que molts presents poguessin assistir a l'acte. Entre els assistents, destacava un nombrós grup d'advocats, vestits amb toga, i algunes dones, situades a la tribuna. La vista estava presidida pel senyor Enrique Saavedra, sent el fiscal i l'advocat, els senyors Julio Insausti i Valentín González Bárcena, respectivament, tots dos reconeguts oradors. Julio Insausti va acusar Joan Rivera d'un delicte d'homicidi consumat i tres frustrats, amb les agreujants de nocturnitat i haver-se comès en el domicili de les víctimes; amb la finalitat de robar els 500 o 600 duros que la família Vallonrat guardava a casa seva, procedents de la venda de la collita. Amb el botí, l'acusat pretenia comprar un establiment que una tia seva, Teresa, posseïa al Prat, i pagar uns deutes contrets en el negoci de les mongetes, a què es dedicava. L'advocat, Valentín González Bárcenas, va negar la participació del seu defensat en els fets i va afegir que, en cas que el cas que el jurat no ho considerés així, l'acusat hauria actuat a impuls d'un accés de bogeria transitòria o somnambulisme.

Joan Rivera Campaña va declarar durant aproximadament una hora, negant haver estat al Prat la nit dels fets. Va confessar haver mantingut negociacions per la compra d'un establiment al Prat, que havien fracassat, i mantenir deutes, encara no vençudes, amb industrials dedicats al negoci de les mongetes. A la pregunta de si reconeixia les armes del crim exposades sobre la taula (un martell, una aixada i una destral), va afirmar no haver utilitzat mai aquestes eines.

L'advocat defensor va citar a declarar, en primer lloc, als perits metges, doctors Bravo i Tejero, que van afirmar que el processat no era un boig, però podia haver comés els fets en un atac de bogeria momentània o somnambulisme. Van diagnosticar que Joan Rivera és epilèptic larvat (5), la seva mare és histèric epilèptica i presenta altres antecedents de bogeria o malalties nervioses en la família. Malgrat això, a les preguntes de fiscal, no van poder precisar si l'acusat va ser l'autor del crim, o si va patir un atac de bogeria transitòria, que impediria jutjar la responsabilitat dels actes comesos.

El fiscal va cricar a declarar els testimonis: Domingo Vallhonrat Comas, Antònia Vallhonrat, Domingo Vallhonrat Vallhonrat, Carme Comas Ràfols i Teresa Vallhonrat, que van ratificar els fets i les acusacions contra Joan Rivera. El masover va explicar que l'acusat també s'havia presentat a casa uns dies abans dels fets, preguntant per la seva mare. L'avia va afirmar que havia pogut veure al processat mentre encenia llumins, que aquest apagava, tot i que després d'un llarg incident, va confessar no haver-lo vist després d'anar a dormir.

Joana Mas, esposa de Joan Rivera, va sol.licitar declarar, explicant que el seu marit havia arribat a casa cap a les set de la tarda, va estar arreglant una gàbia per caçar gats, i se'n va anar a dormir entre les vuit i les nou de la nit. El fiscal li va preguntar per què havia visitat al serè per preguntar-li si havia vist el seu marit la nit dels fets, al que ella va contestar que ho havia fet perquè se li imputava en el "crim del Prat".

Finalment, va declarar Manel Garriga que va afirmar haver vist l'acusat baixar del tren, a l'estació del Prat, a dos quarts de nou de la nit, aproximadament.

A les set de la tarda, es va suspendre la vista, perquè defensor i fiscal poguessin modificar les seves conclusions provisionals. La represa va tenir lloc a les deu de matí, a la mateixa sala i amb els mateixos problemes d'aforament esdevinguts el dia anterior. El secretari, Enric Gil, va llegir les modificacions presentades: el defensor havia retirat el suposat accés de somnambulisme, nega que el seu defensat sigui l'autor del crim i es reitera en que, si el jurat no ho reconeix així, aquest va actuar en un atac de bogeria momentània. El fiscal acusa Joan Rivera Campaña d'assassinat consumat i tres assassinats frustrats, amb els agreujaments de: abús de confiança, haver-ser realitzat en el domicili de les víctimes, nocturnitat i PREMEDITACIÓ. La premeditació havia convertit el delicte d'homicidi, en assassinat, amb el canvi que això comportava en la pena imputada.

Mentre que el fiscal resumeix els violents esdeveniments soferts per la família Vallhonrat i nega el suposat estat de "bogeria transitòria" de Joan Rivera, el defensor s'embarca en una àrdua tasca, intentant convèncer el jurat que els testimonis presentats vanpatir una al.lucinació, o fenòmen de suggestió, que els relaciona amb el seu defensat, que el detingut no va tenir temps d'arribar a casa i rentar i assecar la roba abans d'anar a la feina; o que, en cas de que Joan Rivera fos l'autor dels fets, aquest hauria obrat en estat de bogeria momentània.

Després de les exposicions de Julio Insausti i Valentín González Bárcenas es va produir un incident en la sala, quan l'acusat va respondre a la pregunta de si tenia alguna cosa a afegir: "Sé que em van ha imposar la pena de mort..." (6). El president va recriminar a l'acusat, atenint-se als preceptes que impedeixen parlar de les penes, en presència de membres del jurat; i després d'un resum imparcial dels fets, va instar al tribunal a que responguessin a les preguntes formulades del veredicte.

- "D'acord amb la vostra consciència -va sol.licitar el senyor Saavedra- heu de fallar vosaltres, sense passió alguna, inspirats només en el desig de fer justícia. Si en consciència creieu que l'acusat és culpable, condeneu-lo, si en consciència creieu que és innocent, absolveu-lo" (6)

Després de cinquanta minuts de deliberació, el tribunal va anunciar el seu total acord amb les conclusions del ministeri fiscal, per la qual cosa, el senyor Insausti va sol.liciar la PENA DE MORT per a l'acusat. Joan Rivera Campaña va escoltar la petició impassible, sense mostrar el menor símptoma d'emoció. A les set i vint minuts, el Tribunal de Dret es va retirar a dictar sentència, tornant a les nou i cinc. El senyor Saavedra va llegir la sentència que condemnava l'acusat a la mort en garrot, per l'assassinat de Pedro Escoda, a tres penes de 14 anys, vuit mesos i un dia, pels delictes d'assassinat frustrat, a indemnitzar amb tres mil pessetes als hereus del mosso assassinat, amb mil a Domingo Vallhonrat, amb tres-centes a la seva esposa i amb 25 al fill del matrimoni, a més de pagar les costes processals corresponents. Joan Rivera, que es va negar a signar la sentència, continuava sense mostrar el menor signe d'emoció.

A un quart de deu es va donar per acabada la vista, i posteriorment, quan ja no quedaven curiosos al voltant, es va procedir al trasllat del condemnat a la presó, d'on ja no sortiria mai.

NOTES:

(5) Diferents estudis mèdics assenyalen que existeixen dos tipus d'epilèpsia: la real i la larvada. En la real, el subjecte pateix atacs convulsius, espulsa escuma per la boca i pot arribar a mossegar-se la llengua. En l'epilèpsia larvada no es produeixen atacs, però si altres símptomes com agressivitat, manca de consciència o amnèsia.

(6) La Vanguardia, divendres 26 de febrer de 1915. Pàg. 7

El crim del Prat (2/4)

LA DETENCIÓ
L´encarregat dels Mossos d´Esquadra, senyor Iglesias, es va personar dimecres al matí al domicili de l´acusat, a Barcelona, sent rebut per l´esposa de Joan Rivera. Joana Mas va assegurar a les forces d´ordre públic que el seu marit havia passat la nit a casa i que havia marxat a la feina a l´hora de costum. Els Mossos d´Esquadra van detenir el sospitós a la fàbrica de fustes que el senyor Tayà posseïa a Hostafrancs (Barcelona), davant la incredulitat dels seus companys de feina, que asseguraven que havia arribat a les sis del matí, i no havia mostrat cap símptoma d´anormalitat.
Joan Rivera, malgrat les seves negatives, va ser traslladat al Prat de Llobregat, on després de ser reconegut per les víctimes, va haver de ser protegir per les forces de seguretat d´un intent de linxament per part dels veïns. Des d´allà, va ser custodiat fins al jutjat d´instrucció de Sant Feliu de Llobregat, on ve prestar declaració, i posteriorment va ingressar a la presó del municipi.

Fotografia publicada por la revista "Mundo Gráfico", de fecha 6-5-1914, en què apareix el jutge prenent declaració als testimonis. Possiblement, les persones que estan assegudes al banc són: Carme Comas Ràfols, Teresa Vallhonrat Vallhonrat i Consuelo Vallhonrat Vallhonrat

ELS FERITS
Com a conseqüència de l´agressió, Domingo Vallhonrat Comas va haver de ser atès pel doctor Barraquer, que li va practicar l´extracció de l´ull esquerre; la seva dona, Antonia Vallhonrat, va patir nombroses contusions al cap i fractura dels dos braços, i el seu fill, Domingo, diverses ferides en la cara i crani. D´altra banda, Pere Escoda i Sabaté, natural de Pratdip, a Tarragona, va ser ingressat a l´Hospital Clínic de Barcelona en estat crític. El dia 7 de mait, vuit dies després que es produïssin els fets, va morir com a conseqüència de les terribles ferides sofertes.
Tots els establiments i cases del Prat de Llobregat van tancar aquest dia en expressió de dol. L´alcalde, el jutge i el rector, acompanyats dels veïns i institucions del municipi, van emprendre una concorreguda processó fins a l´hospital per a honrar i reclamar el cos de la víctima. Li van dedicar un solemne ofici i respons a la capella del senyor Mas, a l´església parroquial, seguir per un públic nombrosíssim, i posteriorment va ser traslladat al cementiri de la població, on se li va donar sepultura, entre mostres de dolor i indignació.

El crim del Prat (1/4)

El dimarts, 28 d´abril de 1914, Joan Rivera Campaña (1), d´uns trenta-cinc anys d´edat, va arribar a l'estació del Prat de Llobregat, procedent de Sants, amb destinació a un mas proper. Entre els seus útils, portava una llanterna sorda (2) i un martell. La nit era plujosa i fosca, sense lluna. Va saltar del tren abans que aquest s'aturés, va travessar per entre els límits d'un mercaderies detingut, i es va dirigir a la porta de sortida, on va entregar el seu bitllet al porter. Va caminar per camins de terra, saltant tolls i relliscant a cada pas, fins arribar a la masia de can Farrés, on la seva mare havia servit uns anys, quan ell era encara un nen.

Domingo Vallhonrat Comas, masover de la masia, es va sorprendre quan va veure arribat a Joan Rivera; eren les nou de la nit. Però coneixia aquell home des que era un noi i li va oferir la seva hospitalitat.

- Bona nit, senyor Vallhonrat -va saludar el visitant-. Perdoni que el molesti, però estic buscant la meva mare i em preguntava si per casualitat no hauria estat aquí. Ja sap vostè que amb la seva malaltia ens preocupa que estigui sola.

- No fill meu. Ho sento -va contestar Domingo-. Fa temps que no veiem la teva mare, però no et preocupis, segurament estarà bé. Si vols, pots passar aquí la nit i demà continues la recerca.

- Gràcies senyor Vallhonrat -va respondre Rivera-. Suposo que estarà a Sant Climent, a casa de la seva germana, però no estaré tranquil fins que la trobi. Li agraeixo el seu oferiment.

- No hi ha res a agrair, Joan. Has sopat? Nosaltres ja hem acabat, però podem oferir-te un plat.

- Moltes gràcies, senyor Vallhonrat!, però no tinc gana.

- Doncs et portaré un got de llet. No és bo anar a dormir amb l'estòmac buit -va oferir Domingo-.

Masia de can Farrés

La masia de can Farrés està situada a la zona de la Ribera, la més allunyada del mar, a l'oest de l'estació de ferrocarril. Està formada per dos habitatges annexes, amb planta baixa i pis. En una de les galeries destaquen vuit arcs de ferradura. Hi vivien el senyor Domingo, la seva dona, Antònia Vallhonrat, la seva mare, Carme Comas Ràfols, i els tres fills del matrimoni: Teresa, Consuelo i el jove Domingo, de tretze anys d'edat. A la quadra, dormina el mosso Pere Escoda i Sabaté.

El matrimoni Vallhonrat va oferir al convidat el llit de Domingo, acomodant al seu fill entre ells. Les feines del camp i de la llar eran dures i havien de matinar per fer-les. La sortida i la posta de sol regien les seves vides. Entre dos quarts de dues i les dues de la matinada, mentre tots dormien confiats, Joan Rivera, a qui tothom coneixia com el gandumbas (3), es va aixecar, va encendre la llanterna que portava, va agafar el martell, i es va encaminar al dormitori del matrimoni. Era un home casat, de mitja alçada, amb un fi bigoti a la cara, i una lesió en un dels seus braços que li provocava una important incapacitat. La pèrdua del seu pare, i la malaltia mental de la seva mare, havien marcat, des de jove, el seu caràcter. Ara, els problemes econòmics, marcarien el seu destí. Guiat per la llum que projectava la llanterna, va començar a descarregar tremends cops de martell sobre el matrimoni i el seu fill que, horroritzats, udolaven de dolor. La cridòria i els laments van despertar l'avia, a les dues filles, i al mosso Pere Escoda que, espantat, va encendre una llum en la quadra, per esbrinar què estava pssant. Joan Rivera, en veure's descobert, va deixar el martell sobre el llit, va abandonar l'habitació, va agafar una aixada del portar, va sortir al carrer i es va dirigir a la quadra, colpejant repetides vegades al mosso, fins que l'eina es va trencar, quedant clavada en el seu cap. Mentrestant, Antònia Vallhonrat, ferida de gravetat, havia sortit a l'era i cridava demanant auxili. Rivera la va perseguir, colpejant-la amb el mànec de l'aixada fins que la dona va aconseguir entrar de nou a la casa, tancant la porta darrere seu.

.

Vista de la quadra on dormia Pere Escoda i Sabaté. Fotografia publicada al diari "Mundo Gráfico", amb data 6-5-1914. Pàg. 25

L´assassí, en un últim intent de portar a terme el seu comés, va agafar una destral de la quadra, es va acostar a la porta, i va fingir la veu, fent-se passar per un mosso d'una masia propera que venia a auxiliar-los. Però l'engany no va fer efecte i la família Vallhonrat va mantenir la porta tancada, a resguard del criminal. Mentrestant, els crits d'auxili havien despertat els veïns Joan Portillo i Josep Noguera que acudien a ajudar-los, efectuant trets d'avís. L'agressor, en veure's acorralat, va fugir camp a través, aprofitant la foscor de la nit i va desaparèixer sense deixar rastre. Minuts després, van arribar el cap de sometents (4), senyor Codina, acompanyat d'un vigilant, els mossos d'esquadra, el metge de la població i el jutge municipal, atenent els ferits i incoant les primeres diligències.

Domingo Vallhonrat traslladat a l´hospital. Fotografia publicada al diari "Mundo Gráfico", amb data 6-5-1914. Pàg. 25

NOTES:

(1). En els mitjans de comunicació no hi ha unanimitat sobre el nom d'aquest personatge. En algunes publicacions apareix com Joan Rivera Campaña, en altres, como Joan Rivera Campània o inclús com Joan Rivera Camami. Fins i tot el primer cognom apareix escrit, indiscriminadament amb "b" o amb "v". Jo he utilitzat el que es va aportar a partir del judici, ja que les primeres notícies del succés eren molt confuses.

(2). Es coneixia com llanterna sorda a un tipus de fanal portàtil, proveït de nansa i una sola cara de vidre, que permetia a la persona que el subjectava poder veure, sense ser vist.

(3). Es coneix per "gandumbas" a una persona vaga o gandul.

(4). El sometent és una institució catalana d'autoprotecció, de caràcter civil i, per tant, no vinculada amb l'exèrcit.

La raça Catalana del Prat (3/3)

LA FIRA AVÍCOLA DEL PRAT

El dia 27 de setembre de 1941, coincidint amb la Festa Major, va tenir lloc la “Primera Exposició de Raça Prat”, amb la finalitat de donar a conèixer les qualitat d´aquest excel.lent producte. El diari La Vanguardia (5), en la seva edició del dia 28 narrava: “Ahir, a la tarda, el governador civil, senyor Corretja Veglison, acompanyat de don Luís Piñana, subdelegat d´Abastaments, va visitar l´Exposició Avícola organitzada per l´Ajuntament del Prat i la C.N.S. on van admirar notables exemplars gallinacis de la tan famosa raça del Prat”. Malgrat això, no seria fins a 34 anys després, al desembre de 1975, quan tindria lloc el Segon “Concurs-Exposició Avícola Raça Prat”, que obtindria un gran èxit de públic, permetent la seva celebració, amb caràcter anual i de forma ininterrompuda, fins als nostres dies. A partir de la tercera edició, va passar a anomenar-se “Fira Avícola de la Raça Prat”, amb l´excepció dels anys 1978 i 1988, que es va denominar “Fira Avícola de la Raça Catalana del Prat”. Des del seu naixement, la fira ha estat situada en diferents localitzacions, com la Torre Balcells, l´Avinguda Verge de Montserrat, l´Artesà o el Poliesportiu Estruch; fins a la seva ubicació actual en l´aparcament provisional de cal Gana, on aquest any, 201, se celebra la 38 edició.

La Fira Avícola té lloc, cada any, durant el segon cap de setmana de desembre, properes ja les festes nadalenques –que constitueixen un percentatge molt elevat de les seves vendes totals de pollastes i capons-; i s´ha convertit, des dels seus inicis, en un punt de trobada entre el pagesos del baix Llobregat i la societat civil, industrialitzada. És un gran esdeveniment per a la ciutat del Prat i un aparador perfecte per a mostrar al públic assistent, no només la gran qualitat dels productes agrícoles i ramaders de la nostra comarca, si no també, una forma de vida rural, gairebé desapareguda en l´actualitat, basada en l´agricultura i la ramaderia. Amb el temps, s´han anat afegint a aquesta mostra nous productes o serveis, que han culminat en la instal.lació de diferents pavellons temàtics:

Pavelló avícola, agrícola i ramader. S´exposen aus de raça Prat i altres animals domèstics vinculats a la vida en la masia; productes agrícoles i útils de treball o esbarjo.

Mostra comercial. Des de 1988, es donen cita en aquest pavelló, les associacions de comerç local i empreses que ofereixen els seus productes o serveis.

Mostra d´Entitats d´el Prat de Llobregat. Permet a les entitats locals poder donar a conèixer els seus projectes, productes o serveis, d´una forma directa, propera al públic.

Fira Mercat Artesania: Situada a l´aire lliure, aglutina diferents stands amb productes artesans nacionals.

Espai gastronòmic. Permet la degustació de productes de la gastronomia local: pollastre i capó raça Prat, carxofes, etc.

Sala d´actes: Permet l´organització d´actes de diversa índole, durant la celebració de la Fira.

NOTES:

(1). El concurso anual de razas de gallinas catalanes del Prat en Barcelona en el Instituto Agrícola de San Isidro. Mundo Avícola. Año XV, nº 169. Enero 1936. Pág. 19.

(2). La Vanguardia. 5 de novembre de 1961. Do José Colominas Vergés. Pàg. 32.

(3). La Vanguardia. 23 d'agost de 1968

(4). La Vanguardia. 2 de novembre de 1971.

(5). La Vanguardia. 28 de setembre de 1944. Pàg. 6.

REFERÈNCIES:

• Apuntes históricos sobre la raza catalana del Prat I y II. Fernando Orozco. Selecciones Avícolas. Vol. 27, nº 7. Julio 1985. Real Escuela de Avicultura. Selecciones Avícolas.
• Raça Prat. Origens i evolució. Jordi Torrent i Vicenç Tirado. 22 de maig de 1998. III Curs d´Història del Prat. Amics del Prat 1998.
• Funcionamiento de la conservación de razas de gallinas autóctonas en Cataluña. Francesch A. Archivos de zootecnia. Vol. 47, nº 178-179. Pág. 147. IRTA. Centre de Mas Bové. Unitat de Genètica Avícola.
• Comportamiento del desarrollo de gallos capones de las razas Catalana del Prat Leonada y New Hampshire. Informe preliminar. J.R. Villa, M.L García e I. Sevilla. Departamento de Genética. Instituto de Investigaciones Avícolas. Gaveta postal, 1. CP 17200, Santiago de las Vegas. Ciudad de la Habana. Cuba. Rev. Cubana de Ciencia Avícola, 2001, 25. Pág. 151-155.
• Races autòctones avícoles. Enric Corominas i Cortés.
• Razas de gallinas catalanas. La conservación de un patrimonio genético… y la producción del pollo campero. Amadeu Francesch Vidal.
• www.granjatorres.es.
• La Vanguardia. 28 de septiembre de 1944. Pág. 6.
• La Vanguardia. Domingo, 5 de noviembre de 1961.
• La Vanguardia. 23 de agosto de 1968.
• La Vanguardia. Martes, 2 de noviembre de 1971. El Prat: La desaparición de una famosa granja avícola. En su emplazamiento se construyen bloques de viviendas. Pág. 33.
• www.wikiprat.cat. Raza Catalana Prat.
• El pollo del Prat, conocido como “potablava”, es una raza que ha evolucionado de forma rústica muy adaptada a las condiciones del delta del Llobregat”. Entrevista con Manuel Torres, presidente del Consell Regulador de Pollastre i Capó del Prat.
• www.pollastredelprat.com. Potablava.
• www.mundoavicola.com. Catalana del Prat.
• El concurso anual de razas de gallinas catalanes del Prat en Barcelona en el Instituto Agrícola de San Isidro. Mundo Avícola. Año XV, nº 169. Enero 1936. Pág. 19.
• Fira Avícola Raça Prat y Expratfil-80.
• Todo aquel que prueba estos pollos. Revista El Prat. Fira 2003.
• www.xtec.cat. Fira Avícola de la Raça Prat.
• Races autòctones (II). Dossier Tècnic. Formació i Assessorament al sector agroalimentari. Generalitat de Catalunya. Departament d´Agricultura, Alimentació i Acció Rural.
• www.elprat.cat. Características del pollo de la raza Prat.
• www.elpais.com. Pollo y capón del Prat. Isabel Olesti. 22-08-2005.
• - Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat. Grupo de facebook de Pedro García Vela.
• - Tots els colors del Prat. Ajuntament del Prat de Llobregat

La raça Catalana del Prat (2/3)

HISTÒRIA DE LA RAÇA CATALANA DEL PRAT

1.ORÍGENS

A pesar que la Catalana Prat és la segona raça de gallines ponedores més antiga d´Espanya, després de la Negra Castellana; estem parlant d´una casta de creació recent, que es remunta a la fi del segle XIX, a partir dels treballs de selecció portats a terme pels avicultors Salvador Castelló i Francisco Darder, fonamentalment. El seu origen són les gallines natives del delta del Llobregat, que ha contaven amb reconeguda fama des de l´Edat Mitjana. Des de la seva creació, coexisteixen dues teories diferents, que encara avui, no han estat confirmades o descartades:

• El professor Salvador Castelló afirma que la raça Prat prové de l´encreuament de les gallines autòctones amb la raça asiàtica “Conxinxina” (gallina de Shangai), introduïda a Europa entre 1850 i 1880, de major grandària que les mediterrànies, plomatge lleonat i ou de color intermedi; encara que també presenta caràcters diferents com: presència de plomes en les potes grogues, cresta petita, o tendència a orelletes vermelles; que podrien haver estat eliminats per selecció.
• Diversos especialistes, entre ells Alberto Brillat, opinen que la major grandària pot estar relacionada amb la seva procedència, a nivell del mar, i que aquesta raça es remunta a segles anteriors a l´arribada de les noves espècies. A més, posa l´accent en que en cas d´existir encreuament genètic amb altres races, no té perquè ser amb la gallina de Shangai.

Estudis recents, han detectat la presència del gen “Co” –columbia o colombí- en la raça Prat, que no es troba mai en les races mediterrànies i sí en moltes asiàtiques o atlàntiques, pel que es dedueix que les gallines mediterrànies hagueren de creuar-se,en algun moment, amb gallines camperes, rústiques o autòctones, com elles, però de la zona atlàntica, o bé, amb alguna raça estrangera com la “conxinxina”, que ja havia estat introduïda a Catalunya.

2. PRIMERA FASE D´EXPANSIÓ I DECLIVI

A principis de segle, les gallines de raça Catalana Prat ja han sobrepassat les fronteres de Catalunya i poden trobar-se a les illes Balears, Llevant, Andalusia, Madrid, Galicia, i altres regions del nord. En Europa, existeixen exemplars a França, Bèlgica i Alemanya. En 1910, amb motiu de l´Exposició del Centenari Argentí, Castelló va enviar diversos lots a aquest país que van ser acollits amb entusiasme, per les seves capacitats reproductores i excel.lent carn. Quinze anys més tard, en 1925, hi ha censades 8.000 gallines en les repúbliques platenques d´Argentina i Uruguai, d´on s´exportarien, posteriorment, a Xile. En el primer concurs de posta celebrat a Sudamèrica van guanyar les gallines Prat amb una mitjana de 184 ous per any.

La Catalana de la Plata

A principis dels anys 20, la raça Prat entra en un període de declivi provocat per l´actitud mercantilista de nombrosos productors que, emparats en la fama de les aus, venen qualsevol producte sota aquesta denominació, originant una important pèrdua de confiança per part dels consumidors i l´heterogeneïtat dels galls i les gallines. La venda decau i tan sols alguns agricultors de la zona i granges especialitzades mantenen la raça pura, amb destinació, fonamentalment, al consum propi. Nombroses publicacions i opinions arribades de Sudamèrica es queixen de la manca d´homogeneïtat dels exemplars arribats de la península i asseguren que, mentre que a Espanya s´ha abandonat la selecció, ells sí l´estan duent a terme, donant-se casos d´enviaments de raça Prat amb destinació a Catalunya. Com anècdota, van proposar rebatejar-la anomenant-la “Catalana del Plata”, en comptes de “Catalana del Prat”.

Granja Colominas. Fotografia pertanyent al grup de Facebook "Postales y Fotos Antiguas del Prat de Llobregat", dirigit per Pedro García Vela

3. RESORGIMENT I AUGE

Entre finals de la dècada dels anys vint i principis dels trenta, la raça Catalana del Prat sembla ressorgir de les seves cendres –com l´au Fénix-, de la mà de Salvador Castelló i altres entusiastes avicultors, que duen a terme la feina de nova selecció i millora, establint les característiques definitives que després li donaran tanta fama com productora. En 1924 es produeix la presentació “oficial” de la raça Prat en el II Congrés Mundial d´Avicultura, celebrat a Barcelona i un any més tard, el matrimoni format per Jose Colominas Vergés i Rosa Álvarez obren les portes de la primera Granja Avícola Prat, amb seu en l´actual carrer Centre. Cinc anys més tard, en 1930, el matrimoni inaugurarà un nou concepte de granja avícola, encara exemplar en el moment de la seva desaparició (1971), que millora i exporta a nivell internacional el nou patró de raça aprovat l´any 1930.

La Granja Avícola Colominas

El nou concepte de granja-jardí inaugurat per José Colominas i Rosa Álvarez incloïa un llac artificial, grans espais pels animals, plàtans, desmais, tarongers, rosers i d´altres plantes aromàtiques; camins de terra, pèrgoles i miradors; tot això, dissenyat tant per al benestar dels cuidadors, com dels animals –fonamentalment ànecs, oques i gallines de raça Prat-, pels quals tant amor professaven.

4. DECLIVI DE LA RAÇA CATALANA DEL PRAT

A partir de la dècada dels anys trenta, i sobretot entre els anys seixanta i setanta, la raça Prat entra de nou en declivi, como a conseqüència de l´entrada al nostre país de noves races americanes, millorades genèticament, que permeten la seva comercialització extensiva en grans naus, rebaixant el preu i, sobretot, la qualitat.

En un concurs anual de races de gallines catalanes del Prat, celebrat l´any 1935 en l´Institut Agrícola de Sant Isidre (Barcelona), els jutges es queixen de la poca qualitat dels exemplars presentats durant aquest i els anteriors certàmens, arribant a deixar deserts els primers premis corresponents a la lleonada antiga (amb apèndix i clavell), en les categories de galls, gallines i trios; i de la lleonada moderna (sense apèndix, ni clavell), en les categories de galls i trios (1).

Malgrat això, entre 1940 y 1961, avicultors especialitzats, como José Colominas, Emilio Trinxet o Ramón Gené, van comercialitzar de forma satisfactòria ous, pollastres i capons –inclosos en els menús dels restaurants més refinats-, i van continuar amb els treballs de millora de la raça. El 4 de novembre de 1961 es produïa un trist succés: “víctima de ràpida malaltia, ha mort cristianament al Prat de Llobregat don José Colominas Vergés, cap de la Unió Catalana d´Avicultors i Cunicultors (...) un dels pioners de l´avicultura espanyola i un dels creadors de la puixança actual d´aquesta important branca de la nostra ramaderia. En la seva primera joventut, va col.laborar amb el seu pare i amb l´inoblidable professor don Santiago Castelló en la fixació de les característiques racials de la gallina catalana del Prat, havent dedicat tota la seva vida a la selecció i millora d´aquesta raça”, publicava el diari La Vanguardia (2).Aquest esdeveniment va semblar constituït el preludi d´una sèrie de dissorts que van desembocar en el declivi de la raça i en la desaparició de la Granja Avícola Colominas, anunciada en 1968 , i narrada en 1971, pel mateix diari (4): “La famosa Granja Avícola Prat, orgull local fins a l´extrem que es denomina “pota blava” a aquesta raça aviar, és ara un munt de rafals que van desapareixent amb la construcció d´habitatges. Hi ha qui diu que amb això se li ha donat una estocada de mort al manteniment d´aquesta raça aviar, amb tant afany seleccionada per don José Colominas Vergés”

La senyora Rosa Álvarez, vidua de Jose Colomina. Fotografia pertanyent al llibre "Tots els colors del Prat"

5. RENAIXEMENT I CONSOLIDACIÓ

En 1974, la FAO (Organització per a l´Alimentació i l´Agricultura) va recomanar la preservació dels recursos genètics autòctons, des de les perspectives científica, cultural, econòmica i productiva. Un any més tard, l´Ajuntamet d´el Prat de Llobregat va sol.licitar la recuperació de la raça de gallina Catalana del Prat. Amb la col.laboració del professor Corominas i nombrosos avicultors de la zona, es va procedir a seleccionar i recollir exemplars que conservessin els caràcters distintius, per a iniciar la seva reproducció intensiva. La senyora Rosa Álvarez va enviar un lot de 500-600 pollets als Serveis Tècnics d´Agricultura i Ramaderia de la Diputació de Barcelona, amb la finalitat de que iniciessin la seva criança, conservació i reproducció. Altre lot va ser enviat, pel doctor Fernando Orozco, a l´Institut d´Investigacions Agronòmiques d´Alcalà d´Henares, que ell mateix dirigia. Es posava així en marxa el procés de recuperació i conservació, definitius, de la raça autòctona. Les persones interessades podien adquirir ous de “pota blava” per a criar-los en les seves granges o masies.

L´any 1984 es va incorporar un lot de 200 galls i gallines Prat Lleonada a la Unitat Genètica Avícola del IRTA (Institut de Recerca i TecnologiaAgroalimentàries), per a iniciar un programa de conservació, definició, caracterització i millora genètica de la raça. Un any més tard, en 1985, es crea l´Associació de Criadors de Raça Prat, amb l´objectiu de conservar i divulgar les qualitats d´aquestes gallines, i promoure la Fira Avícola, que es celebra, ininterrompudament, des de 1975. A partir de l´any 1986 es duen a terme els treballs de millora genètica de la classer Prat Lleonada, atenent a dues línies d´actuació:

1. Augmentar la grandària i la producció d´ous i reduir l´edat de posada de les gallines.
2. Avançar el creixement i augmentar el pes dels galls.

Una vegada aconseguits aquests objectius, es va procedir a l´encreuament dels espècimens modificats, creant una nova estirp de galls i gallines millorats genèticament, per a augmentar la productivitat i, per tant, la rendibilitat de l´avicultor.

En 1987, l´Associació de Criadors de Raça Prat va aconseguir de la Generalitat de Catalunya la Denominació de Qualitat dels seus pollastres i capons i, temps després, la Indicació Geogràfica Protegida (IGP), atorgada per la Comunitat Europea.

Actualment, la raça Prat –en les seves dues varietats: Lleonada i blanca-, està reconeguda a nivell internacional per l´excel.lent qualitat dels seus ous, pollastres i capons; la seva supervivència està assegurada per l´important material genètic existent i les seves vendes ascendeixen, de forma generalitzada, any rere any. Continua sent un producte minoritari, perquè la seva criança és pràcticament “artesanal”, però les perspectives de futur, a pesar de la crisi, són favorables. El repte actual consisteix en distribuir el seu consum al llarg de l´any, ja que les vendes se centren, majoritàriament, en el període nadalenc.

La raça Catalana del Prat (1/3)

Entre finals del segle XIX i començaments del segle XX, un grup d´entusiastes avicultors van recórrer, una vegada i una altra, a bord d´una tartana, els tortuosos camins de terra del delta del Llobregat.; a la recerca d´una nova raça de gallines, diferent a les que es podien trobar en altres medis rurals. Entre ells estaven: Salvador Castelló i Carreras, creador de l´Escola d´Avicultura d´Arenys de Mar; Francisco Darder, director delParc Zoològic de Barcelona, el marquès de Monistrol i d´Aguilar, llavors, Director General d´Agricultura; Luís Martí Codolar, Pedro Claparols i el jove pratenc José Colominas Vergés, que anys més tard faria conèixer la “raça Catalana Prat” a nivell internacional.

Els pollastres i capons del Prat que, des de fa segles, eren coneguts pel seu excel.lent valor gastronòmic, havien estat objecte d´una selecció intuïtiva per part dels pagesos, per atendre a les preferències dels seus principals consumidors: “els senyors de Barcelona”, afavorint l´augment de grandària, la coloració lleonada, o l´absència de plomes en les potes.

En la seva recerca, de masia en masia, els avicultors van adquirir nombrosos exemplars d´aquesta valuosa au que van ser distribuïts entre granges especialitzades i organismes oficials, com l´Escola d´Enginyers Agrònoms de Madrid, en la Moncloa. Ells van ser, en definitiva, els que van portar a terme, després d´ardus esforços, la primera selecció i fixació dels caràcters d´aquesta prestigiosa raça, l´una a Espanya que ostenta la Indicació Geogràfica Protegida (IGP), atorgada per la Comunitat Europea.

LA RAÇA CATALANA DEL PRAT

Els galls i gallines de la raça Catalana Prat han de presentar una sèrie de característiques comunes, d´acord amb un patró establert, que inclou aspectes físics i morfològics en les seves dues varietats existents: lleonada i blanca.

El gall de la varietat lleonada presenta un plomatge aperdiuat, de color ros fosc, sense arribar al vermellós, amb un to més pujat que la gallina, especialment en el coll i dors, que són brillants. Les plomes cabals són de color verd amb reflexos metàl.lics. La gallina presenta una coloració rossa fosca, uniforme, amb les plomes cabals negres.

Aspectes morfològics del gall de les varietats blanca o lleonada: Cap gran, ampli i allargat, cresta de color vermell viu, ben arquejada, de cinc o sis puntes; bec fosc llarg i molt corbat, ulls de color avellana, barbes grans i orelletes de color blanc. El coll és robust i ben arquejat, les ales grans, el pit ampli i profund i la cua llarga, en forma de falç, formant un angle de 40-45º amb el dors, també inclinat. Les cuixes són llargues i carnoses, amb genolls ben separats i els tarsos, d´igual longitud, sense plomes, d´un color característic apissarrat, que li ha donat el sobrenom amb el qual se li coneix popularment: “pota blava”. Els dits, també de color pissarra, són forts, rectes i ben separats.

Aspectes morfològics de la gallina de les varietats blanca o lleonada: Salvant les diferències degudes al gènere, ambdós sexes són molt semblants, excepte en petits aspectes destacables com: el bec és més curt i menys arquejat, les barbes arrodonides i la cresta caiguda cap a un costat, sense arribar a tapar l´ull.

POLLASTRE I CAPÓ DE RAÇA PRAT

La Generalitat de Catalunya va atorgar, l´any 1987, la Denominació de Qualitat als pollastres i capons de raça Prat que complissin els següents requisits: els animals han de ser criats a l´aire lliure, en terra, en galliners que no superin els 8 animals per metre quadrat; l´alimentació ha d´incloure, almenys, un 70% de cereals naturals; amb una criança mínima de 90 dies els pollastres i 182 els capons, i uns processos de sacrifici i envasat controlats minuciosament. L´àmbit geogràfic de producció abasta els municipis de: el Prat de Llobregat, Castelldefels, Cornellà de Llobregat, Gavà, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans i Santa Coloma de Cervelló.

A més d´aquesta distinció, els pollastres i capons del Prat, s´han convertit en l´única carn aviar d´Espanya que ha estat guardonada amb l´etiqueta d´Indicació Geogràfica Protegida (IGP), atorgada per la Comunitat Europea, que verifica que aquests productes reuneixen unes característiques d´origen i qualitat certificades, protegides per les normes de la Unió Europea. Cada unitat de capó o pollastre raça Prat destinada al consum ha de dur una etiqueta numerada i el segell IGP de garantia de qualitat del producte.

Cal Monjo

La masia de Cal Monjo, també coneguda com Torre de l´Estacada o Font Romeu, està situada al districte de la Ribera del Prat de Llobregat, al límit amb el terme municipal de Sant Boi; prop del riu, que passava a pocs metres de l'edificació. Fonts orals daten la seva construcció a finals del segle XV, paral.lela al descobriment d'Amèrica, el que la converteix en la masia, encara en peus, més antiga del delta del Llobregat. El seu estat actual, però, no convida a l'optimisme: tot i estar catalogada com a element arquitectònic protegit per l'Ajuntament del Prat de Llobregat, la masia es troba deshabitada i en estat de ruïna. El seu futur, si algú no hi posa remei, no sembla ser altre que el de desaparèixer.

Estat actual de la masia de cal Monjo

LA MASIA
La masia de Cal Monjo pertany al grup de les anomenades masies basilicals, que es caracteritzen per estar compostes per tres cossos: dos laterals i un de central, més ample i elevat; amb una superfície total, aproximada, d'uns 600 M2. La coberta, a dues vessants, desguassa cap a un canaló situat en les façanes laterals que recull i emmagatzema l'aigua en una cisterna. L'organització interna és típica d'aquest tipus d'edificacions: planta rectangular, orientada a migdia - façana mirant al mar-, amb planta, pis i golfes. La planta baixa estava destinada a les dependències més comunes: cuina, menjador, celler i estable; la primera planta estava destinada a dormitoris, i les golfes a emmagatzemar el gra i alguns estris i ormeigs. El material de construcció emprat és la pedra de Montjuïc, encara que també podem trobar rajoles i maons de fang cuit. L'element més característic d'aquest habitatge és la seva façana, decorada a mitjans del segle XX amb esgrafiats, rellotge de sol i plafó ceràmic que representa a Sant Antoni. Sobre el balcó esquerre es pot llegir la inscripció: "LA TORRA DAN FON RUMEU". L'accés principal és un arc de mig punt de pedra sorrenca vermellosa que es troba enterrat un metre sobre el nivell actual del carrer, com a conseqüència de l'acumulació de sediments provocada per les nombroses riuades ocorregudes; sobre la clau de la porta hi ha la següent inscripció: "IVSEPHVS RUMEUS. ME FECIT. 1670 ", el que dóna testimoni de l'antiguitat d'aquesta construcció. A l'esquerra de la casa encara es conserven les restes del primitiu habitatge pairal. El pati, orientat cap al sud, alberga arbrat divers, on destaca una enorme palmera, i un pou d'aigües freàtiques. Una tanca perimetral de pedra protegia tot el conjunt contra el sempre present risc d'inundacions.

Detall de la porta d´arc de mig punt i el balcó

Inscripció al balcó de cal Monjo: LA TORRA DAN FON RUMEU

LES ESTACADES
Fins fa unes dècades, el riu Llobregat feia dues meandres a l'entrada del delta, com a conseqüència de la disminució del pendent: un estava situat a Sant Boi i l'altre, anomenat la Marrada, transcorria entre el Prat i Cornellà, passant per darrere de la masia de Cal Monjo. Per aquests punts era on, normalment, es desbordava el riu. A partir de 1606 es van construir marges de defensa de terra que, al llarg d'uns 7 quilòmetres, transcorrien paral.lels al riu des de la demarcació de la Ribera fins a L´Estruch, però aquests marges, sovint, eren insuficients quan el riu es desbordava, provocant grans pèrdues, tant materials, com humanes. Per reforçar aquests dics, van començar a clavar grans estaques de fusta, d'uns 3 0 4 metres de longitud, que pretenien reforçar el terreny, en un intent desesperat de canalitzar el riu fins a la desembocadura, impedint les anomenades "sortides de mare". La masia de cal Monjo estava situada en una zona de "estacada", de manera que també era coneguda com torre de la Estacada.

Façana de cal Monjo amb restes de l´antic esgrafiat

PROPIETARIS
Res sabem dels primers habitants de la primitiva masia de cal Monjo. El promotor de la masia actual, construïda l'any 1670, es deia Josep Romeu pel que era coneguda a Sant Boi com "Font Romeu". Anterior a aquesta denominació era la de Torre de la Estacada. L'any 1872 el propietari de Cal Monjo era Joan Ignasi Sostre. Després va anar canviant tant de propietaris com de masuvers: Francesc Pareres, Josep Parellada i finalment Josep Portillo i Julià i la seva esposa Antònia Puig Ginabreda, últims habitants de la masia. El nom de Cal Monjo sembla provenir d'una avantpassada de la família Portillo que posseïa una formació intel.lectual superior a l'habitual a la zona, de manera que era coneguda com la monja i, en conseqüència, el seu marit va ser anomenat el Monjo. L'actual propietari és Joan Marín i Giralt que utilitza les instal.lacions per guardar un ramat d'ovelles.

PROTECCIÓ
La masia de Cal Monjo es troba en l'actualitat deshabitada i en estat de ruïna. Tot i que es troba catalogada per l'Ajuntament del Prat de Llobregat com a element protegit d´"Arquitectura Residencial Rural", pendent d'un "estudi detallat sobre l'estat de solidesa de les parts a protegir", que mai arriba; el cert és que , entre tant, el seu futur no sembla ser altre que el de desaparèixer. Cal Monjo forma part del patrimoni històric, paisatgístic i arquitectònic del delta del Llobregat; de 500 anys de lluita de valents homes i dones contra un mitjà inhòspit, desagraït, cruel i, alhora, bell i seductor. El gran historiador Jaume Codina (1) escrivia: “Nosaltres som els hereus d´aquella massa que desfilà pel nostre aire i la nostra terra durant segles i segles. Aquí van viure, estimar i odiar. Aquí són, encara que no els veiem: som nosaltres mateixos, materialment. (...) No hauria estat possible la nostra modesta, minúscula ascensió, sense ells. Sense la seva pols i la seva suor, el seu amor i el seu odi” (2). Cal Monjo no només hauria d'estar protegida, hauria d'estar restaurada i formar part del nostre paisatge agrari durant, almenys, altres cinc-cents anys més. Crec que és una vergonya i un menyspreu als nostres avantpassats deixar que aquesta històrica masia s'ensorri en silenci, però, pel que sembla, ningú farà res per evitar-ho. Quàntes masies quedaran en peu al delta del Llobregat d'aquí a 50 anys? I si ens remuntem 100 anys, quedarà alguna?. La masia catalana forma part del patrimoni arquitectònic e històric de Catalunya, però les autoritats semblen haver-se oblidat d'elles; pitjor encara, si per casualitat s'enrecorden, és per expropiar-les per tal de poder dur a terme els seus extravagants plans urbanístics o immobiliaris. Ningú farà res per evitar-ho?

NOTES:
(1). Per més informació podeu consultar l'entrada "Jaume Codina i Vilà" d'aquest mateix bloc.
(2). La gent del fang. Jaume Codina i Vilà. Pàgina 28.

Referències:
- www.ca.wikipedia.org. Cal Monjo.
- Inventari d´edificació tradicional. Cal Monjo / Torre de l´Estacada.
- www.lannarie.blogspot.com. Cal Monjo o Torre de l´Estacada (La Ribera)
- www.bestiolesdemarina.blogspot.com. Cal Monjo:500 anys d´història del delta s´ensorren.
- www.fundaciosigea.org. La vida als masos del delta.
- L´agricultura al delta del Llobregat. Parca Agrari del Baix Llobregat. Diputació de Barcelona.
- Ateneu Familiar de Sant Boi de Llobregat (Febrer 1885-1969).
- Un flaix a la ciutat del Prat. Visita per a Mestres i professorat. 9 de setembre de 2008. El Prat de Llobregat.
- La gent del fang. Jaume Codina i Vilà.
- Infraestructures Pratenques. 965-1950. Joan Lluís Ferret i Pujol.

La ruta del canal de la Dreta (3/3)

EL TRAM FINAL
Sens dubte, aquest tram d'uns tres quilòmetres de longitud que part dels jardins de Mon Racó i finalitza a la platja d´el Prat, és el més apropiat per al gaudiment i la contemplació. Encara que el cabal del canal ha baixat fins a convertir-lo en l'anomenada "séquia del Prat", el curs que segueix transcorre, en la seva totalitat, per una zona habilitada per al passeig a peu o en bicicleta. Durant el trajecte, molt transitat pels veïns de la població, podrem contemplar elements paisatgístics i arquitectònics de gran interès, com la granja modernista de la Ricarda (2), l'edifici de la Telegrafia -de Josep Puig i Cadafalch- i les restes de la caserna dels carabiners i del Semàfor, al costat de la desembocadura. I si encara us queden forces, podeu reprendre els passos fins al mirador d'avions i continuar el passeig fins a la platja del Prat, que enguany, a més, pot presumir de tenir l'esperada "Bandera blava". Espero que ho gaudiu, com jo ho he fet.

Una salutació.

Séquia del Prat

NOTES:
(1). Per més informació sobre el Canal de la Dreta, podeu consultar l'entrada "El Canal de la Dreta", d'aquest bloc.
(2). Per a més informació sobre la granja de la Ricarda, podeu consultar l'entrada "La Granja de la Ricarda", d'aquest bloc.

Desembocadura del canal a la platja del Prat

La ruta del canal de la Dreta (2/3)

SANT BOI DE LLOBREGAT
Un cop arribats a aquesta població començaran les dificultats ja que el canal travessa el centre urbà, apareixent i desapareixent com el Guadiana, fins a desembocar al Parc Agrari del Baix Llobregat. Nosaltres haurem de continuar per l'antiga BV2002 que ara rep el nom d'avinguda de Barcelona i després carrer de Soler; deixarem a la nostra esquerra l'estació de FGC "Molí Nou. Ciutat Cooperativa" i continuarem avançant pel carrer del Doctor Antoni Pujades, que passa pel costat del parc sanitari de salut mental "Sant Joan de Déu" i s'endinsa en el centre urbà. En la intersecció amb el carrer Carles Martí i Vila haurem de continuar a la nostra esquerra, en direcció a l'estació de FGC "Sant Boi". Un cop aquí, el canal passa sota l'estació de tren i desapareix al Parc Agrari, fent impossible el seu seguiment, de moment ...

Comporta al Canal de la Dreta. Sant Boi de Llobregat

Nosaltres continuarem pel carrer Josep Torras i Bages, a la nostra dreta, i després girarem a l'esquerra pel carrer Avinguda Maria Girona fins a convergir amb el carrer Hospital, on podrem fer una parada històric-cultural per visitar les termes romans privades més ben conservades de Catalunya, que daten del segle II, i el museu de Sant Boi, situat a escassos metres.

Un cop alimentat l'intel • lecte i emplenada la cantimplora, vorejarem la plaça de Can Terelló i continuarem pel carrer de Bonaventura Calopa fins a la confluència amb el carrer de Mossèn Pere Tarrés, que haurem de seguir a la nostra esquerra, travessant la carretera de la Santa Creu de Calafell fins al carrer Saragossa (darrere d'una coneguda casa de cotxes). Continuarem per aquest carrer fins arribar a una calçada, a l'altura del carrer València, que parteix, a la nostra esquerra, sota la C-245, en direcció a "Camí de Cal Penyasco. Garden L'Aralia". Per fi ens haurem endinsat al Parc Agrari del Baix Llobregat i hem retrobat al fugisser canal de la Dreta.

Termes de Sant Boi

PARC AGRARI DEL BAIX LLOBREGAT

De nou ha aparegut el canal de la Dreta, amb el cabal d'aigua ara més reduït per les múltiples derivacions a les quals s'ha vist sotmès. Seguim pel camí de cal Jové, perdent de nou de vista al canal, i girem després, a la nostra dreta, pel camí de cal Penyasco, on la masia del mateix nom s'aixeca imponent a la nostra esquerra. Continuarem avançant, deixant enrere la masia de cal Maurici i de cal Tombarella, on girarem de nou a la nostra dreta per retrobar-nos de nou, a uns cent metres, amb la històrica conducció de reg, que discorre ara perpendicular al nostre trajecte. Continuem avançant fins retrobar-nos amb el camí de cal Jove, paral.lel a l'autopista de Pau Casals i a la carretera del Prat (C 31c), que haurem d´agafar a la nostra esquerra, en direcció al Prat de Llobregat. En arribar a la bifurcació prendrem el ramal de l'esquerra, "Camí de can Ferrers", on, a uns cinquanta metres, tornarem a retrobar-nos amb el canal que discorre a la nostra esquerra, entre camps de conreu, passa sota els nostres peus i realitza un gir a l'esquerra per desaparèixer, poc després, sota les autopistes. Seguim avançant per l'Anella Verda del Prat fins a la intersecció, on girem a la dreta, igual que en la següent intersecció, fins al camí del Sorral que discorre paral.lel al riu, sota el pont de l'Autopista de Pau Casals. S'haurà de seguir aquesta via, a la nostra dreta, fins a l'entrada de l'aparcament, on agafarem el desviament que neix a la nostra esquerra, paral.lel al riu. Abans d'arribar al pont de l'autovia de Castelldefels ens desviarem a la dreta cap a "El Prat Nucli urbà" fins travessar el pont del ferrocarril, on ens endinsarem, a la nostra dreta, al nucli urbà, per l'avinguda Josep Anselm Clavé. Continuarem sense tornar a veure el canal fins endinsar-nos en la zona agrària.
 

EL SALT DE LA MOSSET

Si la curiositat ens embarga, podem fer un parèntesi en el nostre recorregut per visitar el Salt de la Mosset, encara que no és recomanable, ja que suposaria una desviació del nostre trajecte d'uns 2,5 quilòmetres i travessar un camí pràcticament intransitable. En el Salt de la Mosset podem observar l'antiga casa del zelador i la bifurcació del canal en dos ramals: un de més petit, que rep el nom de "regadora superior" i el mateix canal de la dreta, que continua el seu trajecte endinsant-se en el terme municipal. Per arribar aquí hem de prendre el carrer Major, que parteix a la nostra dreta des de l'avinguda Josep Anselm Clavé, travessar l'autovia pel pont elevat i creuar el pàrquing del centre comercial, fins arribar al camí que discorre paral.lel a la part posterior. Seguirem aquesta calçada, a la nostra esquerra, i després el camí de terra que discorre al costat de la sèquia fins arribar al salt de la Mosset. Un cop visitat, hem de tornar sobre els nostres passos, fins a l'avinguda Josep Anselm Clavé.

Salt de la Mosset, al Canal de la Dreta

EL PRAT DE LLOBREGAT
Avancem per l'avinguda Josep Anselm Clavé, girem a l'esquerra pel carrer Major i després a la dreta pel carrer del doctor Soler i Torrens fins a la avinguda del canal que parteix, des del parc del Fondo d'en Peixo , a la nostra esquerra. Seguim el primitiu recorregut del canal, ara soterrat, fins a l'avinguda Verge de Montserrat, on haurem de continuar a la nostra esquerra fins al carrer coronel Sant Feliu. Avancem a la nostra dreta, fins travessar l'avinguda Onze de setembre, que ens deixarà als jardins de Món Racó. Des d'aquí, continuarem el recorregut final del canal fins a la desembocadura, sense perdre´l ja més de vista.

La ruta del canal de la Dreta (1/3)

La ruta del Canal de la Dreta transcorre a través d'uns 20 quilòmetres, travessant les poblacions de Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i Prat de Llobregat. És una ruta pensada per a un públic adult, no per la dificultat que comporta, sinó per transcórrer, durant una gran part del recorregut, propera a vies urbanes transitades. Només el tram final, d'uns tres quilòmetres de longitud, permet gaudir-ne en família a través dels carrils habilitats per al passeig, a peu o en bicicleta, on no trobarem a faltar bancs on descansar, ni fonts on calmar la set. (1).

Masia "Propietat del Canal de la Dreta". Lloc de captació d´aigüa del riu

El punt de partida és l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) del municipi de Sant Vicenç dels Horts, que té el mateix nom que la població. Descendim pel carrer Josep Anselm Clavé fins a trobar la carretera BV 2002, voregem la rotonda i agafem la sortida que part en direcció "Sant Boi de Llobregat. Colònia Güell ". Passat el pont, ens desviem cap a un camí de terra que discorre a la nostra esquerra, paral.lel a la riera. Passejarem uns minuts entre camps de fruiters i horts fins arribar a una bifurcació on continuarem a la nostra esquerra, passarem sota l'autopista A2 i les vies del tren i arribarem a una petita masia blanca "Propietat del Canal de la Dreta del Llobregat", des d'on part aquest canal. Podem aprofitar per acostar-nos al riu i després reprendrem els nostres passos fins al pont de la riera, des d'on continuarem a la nostra esquerra, en direcció Sant Boi de Llobregat.

Canal de la Dreta a la població de Sant Vicenç dels Horts

El Canal de la Dreta discorre paral.lel a la carretera de Sant Boi (BV 2002) fins a arribar a aquesta població. És fàcil de seguir per l'espessa arbreda que creix en els seus marges. Però anem a pams, la nostra primera trobada amb el canal es produirà passada l'estació de servei "Les Palmeres", al marge esquerre de la carretera. Podem desviar uns 400 metres en direcció al riu i contemplar l'important cabal que arrossega en el seu inici. Després, continuarem en direcció a Sant Boi, travessant el terme municipal de Santa Coloma de Cervelló.

Camps de conreu, al costat del Canal de la Dreta

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ

A l'alçada de l'estació dels FGC de Santa Coloma de Cervelló vorejarem la rotonda i prendrem la sortida del mitjà, un camí de servei del Parc Agrari del Baix Llobregat que discorre, menys transitat , a l'esquerra del canal. Durant aquesta part del trajecte, que en alguns trams està canalitzat, podem observar un petit salt d'aigua, comportes de transvasament i, com sempre, la rica horta del nostre delta. A la nostra dreta ens impressionarà el castell "encantat" de Torre Salvana, la torre data del segle X. Passats uns metres, agafarem el desviament que trobem a la nostra dreta per reprendre la BV 2002, a l'altura de l'estació "Colònia Güell" dels FGC.

Diferents imatges del Canal de la Dreta, a la població de Santa Coloma de Cervelló

Sistema de comportes i derivació del canal cap a sèquies de regadiu

Castell de Torre Salvana. Santa Coloma de Cervelló

COLÒNIA GÜELL
Podem fer un parèntesi en el nostre itinerari per visitar la Colònia Güell, declarada conjunt Històric-Artístic d'interès. Hi destaca el grandiós recinte fabril, el recinte residencial i, sobretot, la Cripta Gaudí, una de les obres més representatives del genial arquitecte Antoni Gaudí. Un cop acabat el parèntesi turístic reprendrem la marxa fins al proper Sant Boi de Llobregat.

Cripta de Gaudí, a la Colònia Güell

NOTES:

(1). Per a més informació acerca del Canal de la Dreta, podeu consultar l´entrada "El Canal de la Dreta", d´aquest mateix bloc.

El canal de la Dreta

El Canal de la Dreta, juntament amb el descobriment de les aigües artesianes i les lleis desamortitzadores impulsades per Juan Álvarez Méndez (Mendizábal) i Pasqual Madoz, han estat els elements que més influència han tingut en la transformació econòmica, social i física del delta del Llobregat. Fins a finals del segle XIX, al delta es practicava una agricultura de secà, extensiva i amb pocs excedents, on destacaven els cereals, alguns llegums i fruiters, i la vinya. El canvi de propietat de les terres i l'accés a l'aigua de reg van acabar amb el sistema tradicional de subsistència i van donar pas a una agricultura intensiva de regadiu, basada principalment en productes de l'horta, fruiters i, ocasionalment, arròs. El delta del Llobregat es va convertir en el principal proveïdor de verdures i hortalisses de la ciutat de Barcelona i a partir de 1919 la seva producció va arribar als mercats europeus.
EL CANAL DE LA DRETA DEL RIU LLOBREGAT
El Canal de la Dreta del Riu Llobregat neix a Sant Vicenç dels Horts, entre la riera de Torrelles i el torrent de Roure, i transcorre, paral.lel al riu, durant prop de 16 quilòmetres, travessant les poblacions de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i el Prat de Llobregat; on desemboca prop de la llacuna de la Ricarda. Aprofita l'aigua sobrant del canal de la Infanta, situat aigües amunt, i transporta un cabal aproximat d'uns 1.300 litres per segon. Va ser inaugurat el 1859 i la seva construcció va comportar la posada en marxa d'una extensa infraestructura de sèquies menors de regadiu i desguàs, que es reparteix per gran part del delta.
ETAPA INICIAL (1819-1855)
El diari de Barcelona, en la seva edició del dia 3 maig 1817, va informar d'una convocatòria de reunió per tal de recuperar un antic projecte de canalització que pretenia portar aigua del riu a les poblacions del delta del Llobregat i a la mateixa capital. Després de diverses reunions i constants desavinences entre propietaris i colons, es van iniciar les obres de construcció del Canal de la Infanta (1817-1820), que regaria les terres situades al marge esquerre del riu. Els treballs de construcció del Canal de la Dreta del Riu Llobregat, molt més tardans, es van iniciar el 1819 i havien d´abastar fins al municipi de Castelldefels, però el projecte no va prosperar a causa dels elevats costos de construcció i les inundacions esdevingudes en 1820, que van destruir part dels treballs realitzats i van endarrerir, cinquanta anys, la definitiva posada en marxa del projecte.
PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ
POSADA EN MARXA (1855-1866)
El 6 de desembre de 1855, S.M. la reina Isabel II va atorgar a Eusebi Soler la concessió de "construir el Canal de Reg de la Dreta del Llobregat, declarant l´obra d'utilitat pública" ( 1). Els treballs es van reiniciar el 1856, però es van veure ralentits per l'elevat cost econòmic i per la reducció del cabal atorgat, que va passar a ser de 1500 litres / segon front a la concessió Reial de 3500 litres / segon; aquest fet impossibilitaria l'extensió del reg als municipis de Gavà, Viladecans i Castelldefels. L'any 1859 va tenir lloc la inauguració de l'obra i el reg de les primeres hectàrees, però la seva finalització no es produiria fins a 1866. El 28 de febrer de 1863 es va aprovar el primer Reglament d'ús, que decretava l'establiment d'un Sindicat de Reg per salvaguardar les seves bases. Entre els seus articles referits a sanitat, que ara ens semblen absurds, podem llegir:
"Article 34. Prohibicions generals. Ningú no pot llençar al canal o sèquies, escombraries, runes, animals morts, deixalles ni altres objectes, siguin de la classe que siguin (...) "
"Art .35. Ningú pot banyar-se, tampoc les cavalleries, ni espècie alguna de bestiar; rentar roba ni altres objectes al canal o sèquies; tenyir ni embrutar l'aigua dels mateixos i les seves divisions sota cap pretext (...) "
PRIMERES DIFICULTATS I DECLIVI (1866-1874)
Durant els primers anys de funcionament, el canal de la Dreta del Llobregat va ser un focus permanent d'insalubritat a causa dels deficients acabats dels ramals i la falta de manteniment. La manca de col.lectors de desguaç va incidir en l'aparició de zones d'estancament d'aigües, provocant la proliferació de malalties i el consegüent malestar entre la població. D'altra banda, la manca de rendibilitat del projecte, que havia vist reduït el seu cabal inicial, va portar als hereus d'Eusebi Soler a demanar l'estatalització del canal.
ESTATALITZACIÓ I MODERNITAT (1874 en endavant)
L'any 1874, el Canal de la Dreta va passar a ser propietat de l'Estat que va traspassar la seva explotació a la Prefectura d'Obres Públiques de Barcelona. Es van dur a terme canals subsidiaris, que van duplicar el nombre d'hectàrees, però la manca d'inversió va fer que perduressin els problemes anteriors. Una nota, publicada l'any 1894 al diari La Vanguardia (2), denunciava: "El terme municipal de la veïna vila del Prat del Llobregat, que des de la instal.lació del Canal de la Dreta ve patint d'una manera cada vegada més alarmant de febres intermitents, a causa de no haver tingut en compte en la seva construcció a dotar al país dels corresponents desguassos, necessaris a causa de les consegüents filtracions del Canal i de les filloles de reg, com també l'aigua sobrant d'aquest, està amenaçat, una vegada més, de veure augmentada la semi-inundació dels seus terrenys. (...) Fins ara no sabem que (la) autoritat hagi pres providència alguna, cridem l'atenció sobre aquest particular a fi d'evitar noves calamitats al país. "
El descontentament dels usuaris i de la població, unit a la manca d'interès emprenedor de la Prefectura d'Obres Públiques de Barcelona, va fer que, l'any 1896, la concessió del canal passés a ser exercida pel Sindicat de Regants del Canal de la Dreta i posteriorment (1989-1990) per la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta del Llobregat, que ostenta la seva explotació en l'actualitat. Els plans de present i futur preveuen que el seu cabal sigui, progressivament, aportat a partir de les aigües regenerades per les Estacions Depuradores d'Aigües Residuals (EDAR) de Sant Feliu i Prat de Llobregat.

El Canal de la Dreta del Riu Llobregat segueix alimentant, des de fa més de 150 anys, part de l'excel.lent horta del Baix Llobregat, encara que la superfície de terreny dedicada a l'agricultura ha disminuït de forma alarmant. A dia d'avui, encara podem passejar per les seves ribes i gaudir de la contemplació d'aquesta artèria vital; però hem de romandre sempre alerta, perquè el fantasma de l'especulació constructora sempre volarà sobre aquest recés d'història. Molts trams han estat ja engolits per la creixent demanda d'espai urbà i molts altres perillen, sota el pes de futurs projectes urbanístics. El nostre deure és conservar aquesta part del nostre patrimoni per a les generacions futures i, per què no, adequar-lo per a l'ús i gaudiment present.



Notes:
(1). Prat de Llobregat. (Assaig històric). Edició facsímil. Pare Andreu de Palma. (Pàg. 317-319).
(2). Diari La Vanguardia. Dimarts, setembre 18, 1894. Pàg. 3


Referències:
- El Canal de la Dreta del Llobregat, paisaje y biodiversidad en el espacio metropolitano de Barcelona (España). Atelier. Nº 3. Jaume Sans, Josep Mª Panareda.
- La formació d´una ciutat. El Prat de Llobregat. Marga Gómez Inglada. Arxiu Municipal del Prat de Llobregat.
- Prat de Llobregat (Ensayo histórico). Edició Facsímil. Pare Andreu de Palma.
- L´agricultura, agent de transformació del delta del Llobregat. Irma Fabró. 30 de maig de 1997.
- Revista de Obras Públicas Fundada y sostenida por el Cuerpo Nacional de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos. Breves consideraciones sobre pantanos y canales de riego en la provincia de Barcelona. Madrid, 10 de agosto de 1899.
- Una visión histórica de las principales sequías registradas en el Bajo Llobregat (1812-1950). Josep Ferret i Pujol. Comunitat Usuaris Aigües Delta Llobregat.
- www.3cat24.cat. 23-08-2005. Prohibeixen a pagesos del canal dret del Llobregat regar amb aigua del riu arran de la sequera.
- www.enciclopedia.cat. Canal de la dreta del Llobregat.
- Breves apuntes para la topografía médica del Prat de Llobregat. Segimon Salgot Balcells. El Prat de Llobregat de fa un segle segons una topografía médica. 1904. Víctor Marí Balcells- Pere Vallribera i Puig.
- Una visión histórica de las principales sequías registradas en el Bajo Llobregat (1812-1950). Josep Ferret i Pujol. Comunitat Usuaris Aigües Delta Llobregat.
- www.bestiolesdemarinablogspot.com. El Canal de la Dreta del Llobregat. Jaume Sans Margenet.
- La Vanguardia. 17 de junio de 1893. Página 1.
- La Vanguardia. Martes 18 de septiembre de 1894. Pág. 3.